L’esser humà, d’ençà els inicis dels temps i un cop ha cobert les seves necessitats bàsiques, cerca conscientment o inconscientment de transcendir. Des de sempre ho ha provat immortalitzant moments del dia a dia a les parets de coves, lloant la bellesa del cos humà, amb escultures de marbre, fent eterns instants fugissers amb una càmera fotogràfica, duent-nos a altres mons en llegir un llibre, emocionant-nos en escoltar una cançó o fins i tot, fent-nos cridar enfervorits en veure marcar un gol al nostre equip favorit. Nosaltres, ho provem fem castells.

Però els nostres castells són molt més que un grup de persones que s’amunteguen uns a sobre dels altres d’una manera més o menys ordenada.

Els nostres, són castells d’il·lusió, on un nen que a l’escola no és l’estrella de l’equip del rei tot poderós futbol, se sap el campió de la ciutat cada cop que fa una aleta.

Els nostres, són castells d’igualtat, on les nenes poden veure com la seva companya de classe, pot ser alhora la princesa del conte o l’heroïna de la ciutat que s’encavalca damunt el pom per coronar el castell.

Els nostres, són castells d’esperances per tothom qui cada dia té por de perdre front les mil responsabilitats de la vida, però que, en tancar-se cada pinya, saben que guanyaran aquest repte.

Els nostres, són castells on tothom, siguem d’aquí o d’allà, hi tenim un lloc. On trobem un pit que ens empeny a seguir, una esquena que ens aguanta, unes mans que ens fan pujar ben amunt.

Els nostres, són castells de respecte, on l’únic color que ens importa és el verd de les camises que vestim.

Els nostres, són castells d’orgull, on l’únic amor que ens importa és el dels nostres valors.

Els nostres, són castells de la lluita de joves, de dones i homes, de nens i nenes, que ho donen tot, generació rere generació, per fer d’uns valors una manera de viure, per transmetre amb uns instants efímers i irrepetibles que entre tothom podem fer de l’Hospitalet un lloc millor on la il·lusió, la igualtat, l’esperança, la integració, el respecte i l’orgull, transcendeixin els castells i siguin un far que il·lumini cada racó de la ciutat.

NOSALTRES FEM CASTELLS, I TU?

Text Roger Gallifa