Sona el despertador i mentre la voluntat intenta guanyar la mandra, tot de pensaments comencen a brollar dins el meu cap. Imatges de castells, de riures, d’abraçades…

Els rajos de sol lluiten per escolar-se pels forats de la persiana. Els records de moments viscuts inunden el meu cap que encara es troba més a prop del món oníric que del real. Torno a reviure els salts d’alegria, les ballarugues, els crits de joia…

Poso els peus a terra i mentre de manera maldestre els meus dits cerquen les sabatilles, m’envaeixen les abraçades, els moments de companyonia entre colles, els somriures i les rialles de la canalla.

Un a un, vaig fent passar els botons pels traus de la camisa. Dins meu, el so del tabal i de les gralles s’obren camí i fan que prengui consciència que avui tornarà a ser un d’aquells dies que per sempre més seran part de mi.

Ja al carrer, em miro la faixa i els mocadors entrellaçats que no permeten que es desemboliqui, aquells mateixos mocadors que han recollit la suor i l’esforç de tants assajos, aquells mocadors que han voltat les places del país cercant aquells instants efímers quan, en fer l’aleta, sembla que per un moment el castell suri i el pes s’esvaeixi, aquells segons previs al darrer esforç, al de la descarregada del castell, al de la màgia de l’energia que es dissipa quant la pinya s’obre després que el darrer terç hagi posat els peus a terra.

Camino de manera accelerada cap a plaça i, ara que soc ben despert, somio amb el que podríem arribar a fer amb unes quantes camises més a la Colla. Amb els castells que podríem bastir si una poca gent de l’Hospitalet ens acompanyés en aquesta tradició centenària.

El verd dels antics camps de carxofes de la nostra ciutat representat a les nostres camises es va fent palès a plaça, les abraçades i petons corren a dojo en retrobar-nos, històries fins que el Cap de Colla ens ajunta per esperonar-nos a donar el millor de cadascú de nosaltres, l’actuació es a punt de començar.

Avui un cop més reviurem aquest anhel que ens duu per tots els racons del Principat fent de la nostra afició una manera de viure, mostrant als més petits la cultura de l’esforç, del treball en equip, de la companyonia, de l’amistat, del bé del conjunt per damunt de les individualitats, de la cerca de la millora contínua…

Com sempre durem els millors castells que tinguem i com sempre serrarem les dents per defensar cadascun dels castells fins el darrer instant. Fondrem el nostre pit amb l’esquena del davant en una pinya que farà fort el tronc, per tal que les nostres enxanetes ens duguin un tros de cel en descarregar cada castell.

Avui, a plaça, tornarem a sentir emocions a flor de pell, continuarem aquest llarg viatge per la història amb nous castells a les nostres faixes, amb il·lusions renovades que ens faran arribar més lluny! Amb noves esperances que ens duran més amunt!

Roger Gallifa